dissabte, 15 d’octubre de 2011

S'aiada

S'aiada1 Açò vol dir que eren dos germans, un que era de nom Pere i s'altre Joan. An En Pere li faltava s'aigo d'es granar, no tenia tot es seny, però lo que li faltava d'allò que no venen, li sobrava de gana, perquè heu de pensar i creure que de més menjadors que ell no era bo trobar-ne cap en tot el terme. En Joan era condret, viu com una espira de foc; sempre sabia quina l'havia de fer. Festejava a un lloc enforet i li costava prou anar a veure s'al·lota; per açò moltes vegades hi romania. Un fosquet qui en Joan s'arranjava per anar a festejar en es lloc, En Pere li diu: Joan, oh Joan!, jo també vull venir. No ho vui -digué en Joan-, perquè ets massa menjador i me faries empegueir. No, Joanet -començà a dir En Pere-, no menjaré massa; creu-me, no te faré quedar malament. T'he dit que no ho vui, per massa golafre que ets. Joanet, digues que si; Joanet digues que si, i jo t'assegur que menjaré poc; mira: tot d'una que me diràs “prou”, m'aturaré Tronya per tu! -li arribà a respondre En Joan -Mira que ets caparrut! Quan et poses una cosa dins sa closca, en vols sortir amb sa teva. Res, podem fer uns pactes: quan jo trobaré que has menjat prou, te faré senyal, te calcigaré es peu amb es meu, i tot d'una has de deixar de menjar. Bé!; així hi faré, idò; t'ho ben assegur. En Pere s'enllesteix, també i ja són partits cap es lloc, tots dos junts. Quan s'al·lota d'en Joan els veu venir, se'n va a s'àvia i li diu: En Pere i en Joan qui vénen, i jo no sé que elsi he de donar per sopar. S'àvia li va dir: ¿Que no te recordes que En Joan digué, un dia, que en En Pere li agradava tant s'aiada? Jo fos de tu en faria. Teniu Raó; ben pensat. En Pere i en Joan arriben: Bona nit. Bona nit. I En Joan es posà a festejar fins hora de sopar. S'asseuen a sa taula, i quan treuen s'aiada, heu de pensar i creure que En Pere se la menjava. Crec que tot sol se l'hauria acabada tota. Però, germanets, heu de pensar que va esser tant malsortat que just havia pigat unes quantes cuierades, a cusseta de la casa, qui estava davall sa taula, li va ferir es peu. ¿Ell que no es creu que és En Joan que li feia senyal de que ja havia menjat prou? I ja el tenim boca closa, que no en vol més. Però com és açò? -li diuen- ¿Que no t'agrada? Si Idò, menja, homo; no hi ha por que mos l'acabem. Bé el va pregar perquè menjàs, però ell de cap maera va voler tastar res més. I no és que no tingués gana, perquè feia uns badais que obria una boca de pam. Però no volia fer quedar malament En Joan; tenia por que aquet no el renyàs, i no en volgué més. Acaben de sopar, i com ve que és fosc, se'n va'n as llit. Just que hi són, En Pere li diu an En Joan. Pareix mentida ¿Per què és que m'has deixat menjar tant poca aiada, a jo que m'agrada tant? Ell just que som hagut pigat un parell de mossos ja m'has fet sa senyal. Qui? Jo? Jo no t'he dit res, i gros que ho trobava que menjassis tant poc; me creia que devies estar malalt o empagueït. Saps que deu haver estat? Sa cusseta, que t'haurà calcigat es peu, i t'has pensat que era jo qui te deia prou. No, i jo tenc fam! Vols que hi vagi, a pujar se que ha quedat, i me la menjaré? Ves-hi, si vols En Pere baixà d'es llit i en faldaret se'n va anar a les fosques a sa cuina i pujà tota s'aiada que hi havia sobrat d'es vespre. Quan pujava, paupant paupant, en lloc d'entrar dins es seu estudi va entrar dins es de s'àvia, qui roncava amb uns bons búfols. Què bufes tant! -deia En Pere, pensant-se que era En Joan.- Que o veus que és ben fred? I sa veia que no aturava de roncar, i ell bones cuierades i bons mossos. No en tenia gens, de peresa a ses barreres, per roegar, i com sentia aquells búfols, deia de tant en tant: Ben freda és: no importa que bufis, no. Ell, a les fosques i tot, se la va acabar, i llavors va tornar sa ribella a sa cuina. Quan pujà altra volta, no es va errar, se'n va dret en es llit d'En Joan, s'hi ajeu i li diu: Què tenies tant de bufar a's temps que me menjava s'aiada? No veies que era ben freda? Què dius? Què dius? Jo no he bufat, ni sols t'he vist -digué En Joan-. O te l'has menjada, ja? Si. Que no t'enrecordes que tu bufaves? Ara ja veig que te deus haver equivocat d'estudi i hauràs anat a menjar-te-la dins es de s'àvia. Ja ,'hauràs fet quedar malament! No tenim altre remei que, dematinet, te'n vagis sense dir res, i jo ja ho arranjaré. Tu t'aixeques prest i ves-te'n cap es portal, agafes sa porta, l'obres i m'esperes enforet, fins que jo véngui. En Pere s'aixeca, i poc a poc, se'n va, treu sa porta de polleguera, sa la carrega dalt es cap i ja és partit, cametes me valguin. Un poc més tard s'aixeca En Joan, que donà mil excuses per sa feta d'En Pere i se despedí de la casa. Quan agafa es seu germà, tot maleit com un ca rabiós, li va dir: Però bèstia, més que bèstia, qui t'ha dit que arrabassassis sa porta i te l'enduguessis? Totes les esguerres. No en fas cap de bé. Jo em pensava que t'ho m'h havies dit -respon En Pere, qui sa suor li regava per sa cara, amb sa gran porta a braçat. No, jo només t'havia dit que l'obrissis. Però res, ara ja està fet! Camina que te camina, van trobar a sa vorera d'es camí dues auzines molt grosses i subaix hi havia a s'ombra una bona taula de pedra a on sa gent grossa, molts de dies hi anaven a fer berenedetes i vegues. Aquí podem reposar -va dir En Joan. S'asseuen, i En Joan se'n pensa una. Saps que farem? -digué- Pugem dalt aquesta auzina i, si ve ningú a fer sa bereneta, a's temps que menjaran, els farem por; lls fugiran a corrents, i tot es cabal que deixaran serà nostro. Tal dit, tal fet. Pugen dalt d'una d'aquelles auzines, En Pere esten sa porta de pla dalt dues branquesi s'hi posa damunt. A l'instant comencen a sentir trepeig i renou de gent, i van ser un ranxo qui s'acostava, i amb ells hi havia un frare. Aquella gent arriba, s'atraca a sa taula i mentres arreuaven per fer sa bereneta, En Pere comença dir baixet: Joan, jo no sé que tenc, no estic bé. Ai!, ai!, no sé si s'aiada m'haurà fet mal. Ai, quin mal de panxa! I a l'entretant se movia per damunt sa porta i se remolcava; s'acosta massa a sa vorera, i a lo millor, pataplum, porta i ell, tot caigué cap avall i no s'aturaren fins baix. Quan aquell ranxo van sentir es dalabaix de sa porta i En Per qui queia, sense ni tant sols girar-se darrera, figuren tots com a coets. Més tost els hem retgirat massa -deia En Joan, mentres davallava de s'auzina. Quan fou baix, alcen sa porta, i aquesta va haver caigut damunt es frare, que va quedar mort en sec. I ara com ho farem? -van dir tots esglaiats En Joan i En Pere, que no se'n podien donar raó de sa passada. Sap que hem de fer? -diu En Joan -Si ek duim a la vila, sa justícia mos agafarà. Du'l veuràs. En Pere es carregà es mort a bè-be2 i ja són partits endavant. Afinen unes cases de lloc i prop d'elles un figueral. Pugen es frare dalt una fuguera,, el posen dret just que s'aguantàs amb es brancons, i es van amagar darrera una paret. Des cap d'una estona surt l'amo, i tot d'una que afinà es frare dalt sa figuera, comença a cridar: Ah fraret, no fas miracle estar grasset, si me robes ses figues! Hala, hala, davalla de sa figuera, que si no, t'hi camparàs malament. Jo que no sabia qui me robava ses figues! Ja pots fugir si vols estar bé! Que no te mous? I es frare, que era ben mort, ni burinava ni responia, i l'amo que no s'aturava d'avisar-lo que baixàs, fins que agafa un còdol, i amb tota sa força l'hi tira, tan dret que el va ben ferir, i ja ho crec que, patapum, caigué en terra tan llarg com era. En Joan i En Pere surten de darrera sa paret i comencen a cridar l'amo: Ja la pagaureu cara! Ja podeu posar s'esquena a bon lloc! Donarem part a sa justícia de que heu mort es fraret. Per amor de Déu -va dir l'amo-, no digueu res a ningú. Què voleu i vos l'endureu? Tres-cent duros- diu en Joan. Aquí else teniu -va dir l'amo Ells dos agafen es frare mort i es tres-cent duros i ja són partits d'allà ben contents, però més hi quedava l'amo, que se ben creia que era ell qui havia mort es fraret, i tremolava de por de sa justícia. Bon negoci és aquet -va dir En Joan – En trobassim un parei més de tan botxets com aquet, faríem bo. Arriben prop d'un altre lloc i fan es mateix pas. Plantes es frare dalt una figuera amb un paner en es braç, com qui cui figues, i al punt surt l'amo també, que com afina es frare comença a cridar: Ah fraret, no fas miracle estar grasset, si te menges ses figues! Jo que no sabia qui me les robava. Debaixa, debaixa, si no vols campar malament per aquí dalt. Ell no movia ni peu ni cama, i l'amo agafa un còdol, l'hi tira i el va endevinar tant bé que, patapuf, s frare va caure ben estirat. Quan l'amo s'hi acosta i el veu ben mort, se creu que ha estat es còdol que li ha tirat, i comença a tenir por i estar esglaiat. Surten En Pere i En Joan i diuen: Ja donarem part a sa justícia de que heu mort es fraret. Ja la pagareu cara! L'amo, just que els sent, per descarregar-se d'es feix, els diu: Què voleu i vos l'endureu sense dir res a ningú? Quatre-cents duros -diuen ells. Vet-los aquí -respon l'amo. Ells prenen es quatre-cents duros, se carreguen es mort i ja són partits per amunt ben alegres. I l'amo s'hi va quedar tant com ells perquè l'havien tret d'es fang. Quan va ser boni fosc aquells dos es van dir: I ara, a on el traginam? Ja ho sé -diu En Joan-. Esperem que sia ben fosc i el durem dins la església. Així ho van fer. L'entren dins l'església i el posen ajonoiat dins una capella com qui resàs, i s'amaguen. Què fa aquí en aquestes hores? -li va dir s'escolà- Va ja, que tenc de tancae la església! S'alci, s'alci dic! Que no es mou? Què no ho hagi de tornar a dir: se'n vagi, que és tard. Es frare allà ben aposentat que no es bategava per res, i ell, què fa? Li dóna empenta, i es fraret, papam, va caure de morros ben allargat. I ara, que heu fet? -digué En Joan, qui amb En Pere va sortir de dins sa capella-. No veis que l'heu mort? Me'n vaig a donar part a n'es jutge. No hi aneu, per amor de Déu -va dir s'escolà– Què voleu i vos l'endureu sense dir res a ningú? Cinc-cents duros -diuen ells. Així mateix és molt -contesta s'escolà-, però no hi ha remei, qui l'ha fa l'ha de pagar. Vetaquí es cinc-cent duros i enmenau-vos-ne es meu ase per endur-vos-lo Ells agafen es doblers, carreguen es mort dalt s'ase i cap en es cementeri s'ha dit. Arriben allà, obren sa pedra de sa sepultura, i ase i frare, tot junt ho tiren cap endins. Però van deixar sa pedra un pam oberta perquè s'ase pogués alenar. D'es cap d'una estona senten peuades i rall. Eren uns quant fadrins qui se provaven a veure qui tenia manco por, i anaven a asseure's damunt sa sepultura. Entren i veuen ses oreies de s'ase qui guaitaven p'es forat, i tot d'una tenien por, però se revesteixen de coratge, alcen sa pedra, trauen s'ase i ja són partits cap a la vila amb s'ase de s'escolà. I En Pere i En Joan se'n van anar cap a ca seva, carregats de doblers, i van viure ben rics fins que es van morir: i qui no ho creu, que ho vagi a cercar.

Cap comentari:

Publica un comentari